Les grans curses de cavalls al món: tradició i regulació dels hipòdroms internacionals

El calendari de les grans curses de cavalls al món no és una llista única, sinó un mosaic de proves que cada país ordena segons la seva pròpia escala. A Europa es parla de Group 1; a l'Amèrica del Nord, de Grade 1; a Austràlia i a l'Àsia les autoritats nacionals tradueixen aquests segells al seu idioma sense renunciar-hi. Per sota hi ha el que la indústria anomena black type, la marca que acredita una prova com a referència per a criadors, sementals i compradors de xous. La Federació Internacional d'Autoritats Hípiques (IFHA), amb seu a París, actua com a àrbitre entre sistemes i publica rànquings de cavalls i reproductors que acaben movent milions en subhastes. Un propietari de Kentucky, un entrenador de Chantilly i un criador de Hunter Valley llegeixen el mateix document amb interessos diferents: el primer busca un premi, el segon una marca esportiva, el tercer un pedigrí que es cotitzi. Aquesta tensió és la que dona forma al circuit internacional i explica per què una prova pot valer molt més que la seva bossa de premis.

Anglaterra va convertir la cursa de cavalls en espectacle de masses molt abans que existissin els hipòdroms tal com els entenem avui. Newmarket, a Suffolk, va ser el quarter general de Carles II i el lloc on es va fixar el primer reglament del turf; allà es van popularitzar les curses de match, els duels entre dos cavalls que després es van obrir al públic. El 1711 la reina Anna va fundar Royal Ascot, i el 1780 va néixer a Epsom el Derby, la prova que ha donat nom a tantes altres curses del món. França va respondre amb el Prix de l'Arc de Triomphe el 1920, i Irlanda, Austràlia i el Japó van adoptar el model britànic adaptant-lo al seu clima i al seu calendari. Encara avui, bona part del prestigi d'una prova ve de l'antiguitat del seu registre: els cavalls que hi han guanyat, els rècords de la pista i el ritual del públic que s'hi aplega cada any amb la mateixa puntualitat.

Una cursa no es fa gran només pel premi. La categoria es construeix amb una combinació de factors que els comitès internacionals valoren any rere any: la qualitat del camp de participants, la distància, el moment del calendari i la coherència històrica. Un Group 1 europeu i un Grade 1 nord-americà comparteixen l'etiqueta, però no sempre el mateix pes específic. Tres senyals delaten una prova de primer nivell:

• un palmarès amb guanyadors que després han triomfat com a sementals;
• una bossa de premis sostinguda per patrocinadors o clubs, no per una subvenció puntual;
• un dispositiu de control veterinari i antidopatge equivalent al dels grans esdeveniments.

A això s'hi suma la cobertura mediàtica i l'arribada de públic estranger, que converteixen una tarda de cursa en una cita clau al mapa. Quan aquests ingredients fallen, la prova pot sobreviure durant anys, però deixa de comptar en el rànquing que consulten entrenadors, genets i propietaris abans de decidir on envien els seus cavalls.

L'afició discuteix sovint quin sistema és més honest, i la resposta depèn de quina part del món es mira. Europa va construir el seu prestigi sobre el pes per edat (weight-for-age) i les curses de Grup, on els cavalls porten el mateix pes segons l'edat i el sexe; la jerarquia la fixa un comitè de patró que revisa anualment cada prova. L'Amèrica del Nord, en canvi, va créixer amb la sorra, els claiming i les comissions estatals, que regulen una cursa darrere l'altra.

• Pes: a Europa el handicap és l'excepció; als Estats Units és el pa de cada dia.
• Superfície: la gespa europea exigeix un cavall de ritme; la sorra nord-americana premia la resistència i la sortida ràpida.
• Autoritat: a França o Irlanda mana una federació nacional; als Estats Units, cada estat té la seva Junta de Curses.
• Calendari: el patró europeu protegeix les curses clàssiques; el sistema nord-americà les encadena amb poques setmanes de marge.

Cap dels dos models no és perfecte: el primer arrisca l'elitisme, el segon la dispersió normativa.

La regulació és el punt on l'esport i la indústria xoquen més sovint. La IFHA no imposa lleis, però ha aconseguit que desenes d'autoritats nacionals signin un acord internacional sobre cria, curses i apostes, amb una llista de substàncies prohibides que es revisa periòdicament. Cada hipòdrom important organitza controls abans i després de la cursa, i les mostres es conserven per a contraanàlisis. El 2022 els Estats Units van crear l'Horseracing Integrity and Safety Authority (HISA), la primera autoritat federal del país en la matèria, després d'anys de normes disperses per estats. També s'han endurit les regles sobre l'ús del fuet, el trasllat dels cavalls i la seguretat de les pistes. Aquestes decisions no sempre agraden: els entrenadors es queixen de la burocràcia i els criadors temen que el cost dels controls acabi repercutint en el preu dels productes. Però la credibilitat del calendari internacional depèn, cada cop més, d'aquestes auditories i de la voluntat de publicar-ne els resultats.

Un hipòdrom internacional és una infraestructura pensada al mil·límetre. La pista de gespa de Longchamp, a París, s'ha de reconstruir per fases perquè l'herba no perdi consistència; a Meydan, a Dubai, la sorra conviu amb un sistema de reg i drenatge capaç de suportar temperatures extremes. Ascot combina dues pistes i una recta final en pujada que condiciona l'estratègia dels genets, mentre que Sha Tin, a Hong Kong, disposa d'una pista de gespa i una altra de sorra sintètica per repartir el calendari. Al darrere hi ha equips de jardiners, veterinaris i enginyers que mesuren la humitat, la compactació i la inclinació dels revolts. La distància també és una decisió de disseny: els 2.400 metres de l'Arc no es poden replicar en un traçat curt, i els 3.200 de la Melbourne Cup exigeixen reserves que poques pistes permeten córrer amb seguretat i amb un desnivell raonable.

Els diners que sostenen la festa no arriben només de les entrades. A França, el PMU gestiona les apostes mútues i reinverteix part dels ingressos en les curses; a Hong Kong, el Jockey Club controla l'aposta i finança el seu propi sistema esportiu; al Regne Unit, les cases d'apostes negocien amb els hipòdroms una contribució per dret de retransmissió. Aquesta barreja explica per què una prova pot ser esportivament modesta i, alhora, extraordinàriament rendible. Els patrocinadors de la península Aràbiga han entrat amb força en el calendari, i les nits de Dubai o la copa de Riad han empès a l'alça les bosses de premis. Per sota, el mercat de xous de Keeneland o Tattersalls decidesix què val un anyenc abans que hagi corregut. Quan un cavall guanya una prova de referència, el seu germà o germana es ven més car l'any següent: el resultat esportiu es converteix en preu de catàleg.

El debat sobre el benestar animal ha deixat de ser un assumpte intern. Les lesions en cursa, els revestiments de les pistes i l'edat d'inici dels cavalls de dos anys centren informes que les autoritats publiquen amb més transparència que fa una dècada. Alhora, el públic canvia: les grades s'omplen en esdeveniments festius com la Melbourne Cup, que atura el país un dimarts, però les apostes es desplacen cap al mòbil i cap a mercats esportius més amplis. Els organitzadors responen amb retransmissions internacionals, entrades familiars i programes escolars. També hi ha qui mira cap a les pistes sintètiques per reduir lesions i cap a calendaris menys saturats de proves de Grup 1 seguides. La pregunta de fons és la mateixa que fa un segle: fins a quin punt la tradició pot adaptar-se sense perdre el que la fa atractiva per al públic i rendible per al propietari.