Història i tradició del cavall pirinenc

Els primers registres documentals del cavall de muntanya al Pirineu apareixen en capbreus i lleudes dels segles XI i XII, on es descriuen eugues que pasturen a les feixes altes de la Cerdanya i del Ripollès. Els animals descrits presenten una alçada moderada, capa fosca i unglot dur: trets morfològics que la genètica actual encara conserva per pura adaptació al medi. La selecció històrica va respondre a criteris estrictament funcionals i pràctics; es prioritzaven els exemplars capaços de suportar el fred extrem, desplaçar-se per roquissars i arrossegar càrregues pesades amb un aliment escàs. La història i tradició dels cavalls de raça pirinenca es va forjar en masies aïllades i camins de bast, allunyada dels llibres de cria moderns. Cada casa pairal mantenia dues o tres eugues de cría i les cobria amb el semental del mas veí, un costum antic que va fixar un tipus rústic, homogèniament adaptat a pastures pobres, hiverns llargs i desnivells pronunciats.

La transhumància va aportar l'estabilitat econòmica necessària per consolidar el cavall pirinenc durant segles. Cada mes de maig, les famílies ramaderes de la Cerdanya i del Ripollès conduïen ramats mixtos cap a les pastures subalpines, assignant al cavall tres tasques vitals: guiar el bestiar oví, carregar vitualles i baixar formatge o llana cap a la vall. Els antics camins ramaders i passalls que travessen enclavaments com Molló, Setcases o la vall de Núria mantenen una amplada dissenyada per al trànsit de bèsties carregades. Aquella història i tradició dels cavalls de raça pirinenca també queda reflectida en els contractes de masoveria, on sovint es pagaven serveis amb hores de treball animal. El bestiar de bast es comercialitzava en fires de tardor, on un semental valorat arribava a superar el preu d'una vaca lletera. Avui dia, malgrat la mecanització, el calendari tradicional de transhumància continua marcant el ritme d'algunes explotacions. A més de preservar les rutes ancestrals, el-paper-dels-centres-equestres-en contribueix activament a la protecció de l'entorn natural pirinenc.

Reconstruir el passat d'una població ramadera sense registres oficials antics exigeix creuar dades de múltiples arxius històrics. A l'Arxiu Comarcal de la Cerdanya i a l'Arxiu de Ripoll es conserven capbreus i inventaris notarials de masies que detallen el nombre d'eugues, la capa i l'edat de cada exemplar. Els llibres de comptes domèstics aporten una precisió inestimable: factures de ferradors, adquisició de cordam i preus de venda de poltres amb identificació del comprador. Una tercera via documental la formen les actes municipals, carregades de litigis per danys de pastura en conreus i regulacions del trànsit de bestiar pels carrals urbans. Aquests arxius es complementen amb arxius fotogràfics de fires ramaderes de principis del segle XX i amb relats orals d'antics traginers. Totes aquestes proves convergeixen en la descripció d'un animal resistent, frugal i perfectament integrat en l'economia de subsistència de la muntanya.

L'equipament tradicional utilitzat per al cavall pirinenc destacava per la seva simplicitat i eficiència mecànica. Les ferradures es forjaven a mà amb ferro dolç, incorporant rampons inferiors per garantir la tracció sobre el gel, i s'ajustaven cada poques setmanes directament a la explotació. Damunt del dors s'instal·lava una albarda de fusta folrada de lona o cuir, fixada amb cingles robustes per repartir el pes dels sarrons sense ferir l'animal. El collar de bast, farcit de palla de sègol, constituïa la peça clau perquè determinava la capacitat de tir de l'equí sense prejudici per a la seva anatomia. Els pastors distingien clarament entre el cavall de muntura, àgil per als desplaçaments a la fira, i el cavall de bast, d'unglot ample i marxa pausada. Aquesta especialització funcional justifica la diversitat morfològica que encara es pot observar en determinades eugassades autòctones actuals.

La introducció generalitzada de la tractorització al Pirineu durant els anys seixanta va suprimir ràpidament el mercat tradicional del cavall de treball. Les eugassades es van reduir dràsticament fins a convertir-se en ramats marginals, sovint creuats amb races càrniques foranes, provocant que als setanta i vuitanta el cens caigués a mínims històrics. La recuperació de la cabana ramadera va arrencar gràcies a la iniciativa de criadors locals de la Cerdanya, el Ripollès, el Pallars i l'Alt Urgell, que van censar els exemplars autèntics i van establir un llibre genealògic oficial. Aquest control va frenar la consanguinitat derivada d'una població reduïda de reproductors. Posteriorment, la implantació d'ajuts agroambientals vinculats al manteniment de pastures obertes ha consolidat el paper del cavall com a agent ecològic de prevenció d'incendis forestals. Actualment, la població es mantenia estable gràcies a la viabilitat de la ramaderia extensiva de muntanya.

Planificar una visita a una explotació d'eugassades pirinenques requereix respectar les dinàmiques de la ramaderia extensiva professional. Es recomana contactar prèviament amb el ramader per fixar data i hora, evitant alteracions innecessàries en el maneig diari dels animals en llibertat. Convé respectar estrictament els accessos i tancats elèctrics de muntanya, sense obrir portes ni modificar límits de pastures. Durant els mesos de primavera, coincidint amb els parts, cal extremar la prudència perquè les eugues mostren un comportament protector intens cap als poltres nounats. Es imprescindible portar calçat de muntanya adequat, evitar dur animals de companyia i mantenir una distància de seguretat prudencial, evitant situar-se mai a la zona posterior cega de l'animal. Aquesta aproximació respectuosa permet comprendre el veritable valor patrimonial i ecològic d'un bestiar estretament unit a la història natural de la Cerdanya i del Ripollès.